Finalistes Millor Microrelat Català:

 

DETINGUT INSÒLIT

El mosso mira el ratolí sobre la taula i el ratolí li torna la mirada.
—Així que parles…
—Quantes vegades m’ho tornaràs a preguntar?
—Hòstia puta…
—Va, que et faig un cop de ma. La mare té raó: portem un temps portant-nos
les dents. Les de tothom. Però no robem; acceptem l’ofrena.
—No, no, no. El Ratoncito Pérez no existeix. Són els pares…
—Els meus ous, els pares. Portem dècades sense recollir-les i heu oblidat,
però la nostra aliança va començar amb el propòsit de construir i mantenir el
mur que ens protegeix de La Foscor. Té centenars d’anys i s’està deteriorant.
Per això tornem a necessitar les dents de les vostres criatures. És la única
màgia que funciona.
—Mira… podria acceptar la bogeria que m’expliques però estàs acusat de
lesions. La mare t’ha enxampat amb les mans a la boca de la nena. He vist el
pijama i aquella dent no era encara una ofrena…
—Creu-me quan et dic que una mica de sang en un pijama no és res al costat
del que passarà si no tapem els forats del mur.
—Jo…
—Què, t’hi veus picant una acta explicant tot això?
—Marxa malparit.

Ygritte Ripley

 

I A CANVI?

La Parca, amb la dalla rovellada, havia segrestat el pare i no el volia deixar anar.
La filla, mentre li posava a la boca una cullereta de gelatina al pare, contemplava la
seva mirada buida. Ella recordava com l’havia consolada quan la mare la renyava,
com la malcriava. Era ell qui l’havia dut a veure El Coloso en llamas, quan ella
encara era una filla-nena. Després, s’havien anat allunyant.
La filla va enfadar tant amb la Parca que va voler-hi pactar. Li va dir: “enduu-te’l d’un
cop”. A canvi, la mort va robar-li unes quantes paraules més. De nou, li va proposar:
“Fem un tracte: tu te l’endús i a canvi… no res, a canvi no res. Poder començar un
dol alliberador”. La Parca li va contestar: “Qui t’has cregut que ets? Avui només li
prendré la mobilitat esquerra; demà, ja veurem”.
Tot això pensava jo mentre el peixava i em mirava. Li parlava, li explicava tots els
meus projectes, i ,amb una habilitat comunicativa recentment adquirida, ell somreia.
Sempre havia desitjat retrobar-hi aquella connexió, que m’escoltés sense jutjar-me.
Ell es reia de la seva pròpia mort fragmentada.
Mentrestant, la Parca semblava passar-s’ho bé fotent-se de nosaltres.

Pepa Garcia

 

INVISIBILITAT

El científic boig s’ha inoculat la fórmula per tornar-se invisible i se situa davant del mirall per
contemplar la metamorfosi. El seu cos es difumina i per un moment els seus ulls negres
semblen dues pupil·les a l’espai abans de desaparèixer. Exclama amb un riure satisfet:
-Ara conquistaré el món!
Surt disposat a conquerir el món, però entre el laboratori i el vestíbul hi ha una escala. Fa un
mal pas i cau cap endavant donant-se un terrible cop al cap. Crida:
-Maleït graó!
És realment difícil baixar una escala si un no es pot veure els peus

 

IRREVERSIBLE

El tret ha sigut mortal.
Sent el soroll eixut i respira feixuga.
Aquesta vegada no se’n sortirà.
Ho intueix. El reconeix.
Corre com mai, però de seguida les cames li flaquegen.
Sap, a l’instant, que avui morirà.
Mira enrere i el veu.
Arrossega els peus ja sense preocupacions.
S’ha acabat o tot comença?
Avui és un dia especial.

(Aquest microrelat es pot llegir de dalt a baix o de baix a dalt).

Joaquima Alexandra

 

LA BRUIXA

Tothom mirava el taüt amb incredulitat. S´escoltaven sorolls de dins, com si
algú esgarrapés la fusta amb desfici. El capellà estava lívid i s´aferrava a la creu
que duia al coll amb desesperació. La seva fe s´estava esvaint per moments. No
podia concebre que la vella Maria estigués viva. Però, clar, ella no fou una
persona qualsevol. Al poble la coneixien com «la bruixa» i deien que tenia poders
sobrenaturals. Es dedicava a guarir malalties i fer encanteris. Molts afirmaven
que era un frau -ell n´era un-, però n´hi havia que creien en ella. Fent el cor fort,
es va acostar al taüt i va posar la mà sobre la tapa tot mormolant una plegaria.
Això no obstant, quan començà a trontollar, reculà esporuguit. Els assistents es
van persignar entre xiscles i plors. El lateral del taüt s´estava esquerdant. La
bruixa pugnava per sortir de la seva mortalla. Tanmateix, qui va aparèixer va ser
una rata enorme. L´animal va saltar a terra i va córrer passadís amunt fins a
desaparèixer. Els sospirs d´alleujament es van alçar per tota l´església. La Maria
era morta, ben morta. Ningú pot escapar del seu destí, ni tampoc dels capricis
de la natura.

Tom Moland

 

QUI VOL GALETES?

– Queralt, acabo de conèixer el teu pare. Quin home més amable, ens està fent
galetes per berenar. Diu que ara les puja.
– Però què dius tu ara? Estàs boja o somiant? El meu pare és a la capital,
treballant.
L’ Ana va quedar petrificada sense saber ben bé què dir mentre la Queralt la mirava
estranyada, però finalmente va aconseguir dir amb la veu tremolosa:
– Si no és el teu pare, qui es aquest home que hi ha a la cuina?
Seguidament van començar a escoltar passos pujant per l’escala, acompanyats
d’una veu masculina, molt greu, dient: – Noies, ja vinc. Espero que tingueu gana.

Gigi Reid

 

UN DARRER SERVEI

―Menja-te’m ―balbuceja afligit.― No te n’estiguis. T’hi va la vida!
Uns ulls oberts escolten desconcertats.
―Ja només seré carn, jo. Carn i res més que carn. Justament el que a tu et fa –i et
farà– més falta. Per això em sentiré honorat si et puc fer encara aquest darrer i vital
servei. Per contra, m’emprenyaria molt que no acceptessis l’oferiment i no actuessis en
conseqüència. Oblida que soc el teu germà; oblida-ho! La meva vida ja haurà finit, i el
meu cos, en canvi, pot salvar la teva…
Per resposta, només silenci.
―Tan sols goso fixar una condició, amb el prec que vulguis i puguis respectar-la si
et plau: al nen i a la dona no els ho diguis mai. Estalvia’ls tots els dilemes ètics i morals
que segurament els generaria. Serà el millor per a ells i per a tu.
Ara els ulls es clouen lentament. Els vesteix un sospir d’hesitació.
―El destí ens tenia preparat aquest insòlit i inefable final. No sé si ens retrobarem
en alguna altra banda… però sé del cert que t’enyoraré. Cuida’ls molt; cuida’t també tu. I
ara abraça aquest cos fred que ja ultima l’estada en aquestes contrades mundanes…

Armand Vives

 

 

Finalistes Millor Microrelat Castellà:

 

EL GRUPO

La primera vez que nos reunimos quedamos en un plató de Hollywood. Los
primeros en llegar fueron los agentes de la CIA que organizaron el asesinato de
Kennedy. Casi acaban a puñetazos por un sitio en primera fila con los
miembros del MI-5 que mataron a Lady Di. La cita fue una iniciativa de los
terraplanistas. Querían hacer creer a toda la Humanidad que la Tierra es
redonda. Para conseguir nuestros fines pensamos en un alunizaje y fichamos
Kubrick. Llegó al encuentro con Elvis, aunque en realidad la famosa frase de
Armstrong se le ocurrió al miembro de la multinacional farmacéutica que ocultó
lo de las vacunas y el autismo. Años después se unieron al Grupo los
extraterrestres de Roswell. Los últimos en incorporarse han sido los judíos que
huyeron de las Torres Gemelas el 11S. Están empeñados en acabar con la
aviación para reflotar su empresa de catamarares. Nos han traído una idea
estupenda, eso cambio climático. Es difícil que la gente trague un bulo tan
inverosímil, pero hemos sobornado a unos científicos y contrataremos a una
niña. Le hemos puesto el nombre de una actriz famosa. Es perfecta para la
causa.

Urguizu

 

ENVEJECER

Primero fue la mesa de la cocina. Amaneció con un morado en una de las patas.
Después, los achaques de la ventana plomada, por no hablar de la vitrina y su
taquicardia, tan acusada, que hizo temer por la vajilla cara. Nada comparado con
lo del tresillo, y aquellos retorcijones profundos. Poco a poco, las lámparas de
araña fueron necesitando sus veinte minutos más de sueño. Nada había notado
doña María, hasta el mismo día que una grieta enorme comenzó a cuartear su
frente.

The Brown Dirt Cowboy

 

FELONÍA A LA RAZÓN

Me senté y no pude contener la risa. «¿Cómo ha podido convencerme mi mujer de ver a una
tarotista? ¡A mí, que soy un hombre de ciencia!», pensé.
—¿Has terminado? —preguntó ella hoscamente.
—Sí, perdona —contesté avergonzado.
Barajó las cartas y las dejó en la mesa con el reverso visible.
—Separa el montón en tres aproximadamente iguales —me ordenó.
Obedecí sin decir nada. De cada uno cogió la carta situada arriba y las dispuso ante mí
descubriéndolas.
La sonrisa escéptica que tenía se esfumó en cuanto empezó a hablar. Conocía cada nimio
detalle de mi vida, pero soltó:
—Eres viudo.
Suspiré aliviado.
—¡Pues no! —le espeté, con la sonrisa resurgida en la cara y plantándole, dichoso, el dinero de
la sesión—. Venga, a más ver.
Salí a la calle con aire triunfante y me encaminé hacia casa. Allí mi sonrisa volvió a
desvanecerse, esta vez para siempre.

Caleb Gasvar

 

INVISIBLE

Esta vez los chicos malos del barrio no me han dado una paliza, y además me han
dejado jugar con ellos a piratas y corsarios.
Han dicho que soy el tesoro escondido y me han enterrado en el huerto, dentro de
una caja de madera bastante incómoda. No importa; mamá se pondrá muy contenta
de saber que por fin he hecho amigos. Quiero llamarla para decírselo, pero no
consigo alcanzar mi móvil en el bolsillo trasero. Empiezo a tener frío. Y hambre.
Les pienso dar un susto cuando abran la tapa.

Uriel

 

SENTIDO COMÚN

Colocado el cuerpo, el encargado sólo tuvo que manipular los mecanismos de
encendido y esperar a oír la apertura del gas y la chispa; luego se sentó a leer el
suplemento de deportes sin otras formalidades (los deudos no presencian el
procedimiento). Minutos después, escuchó unas explosiones apagadas, como
subterráneas. Fue hasta el horno y se asomó a la mirilla: de rodillas, el que creía
cadáver daba puñetazos a la chapa mirándolo suplicante desde un rostro que se
deshacía. Aterrado, corrió hacia la consola para apagarlo todo. Pensó: el sistema
no permitiría abrir la puerta, y para cuando la temperatura hubiera descendido lo
suficiente el hombre ya estaría muerto; además, si pudiera sacarlo ahora mismo,
las quemaduras serían tan terribles que sólo habría conseguido prolongar su
agonía. Los golpes continuaban. Se tapó los oídos con las manos y, cerrando los
ojos y gimiendo, comenzó su propia forma de agonía.
Horas más tarde el compañero que venía a sacar y tamizar los restos comentó:
“Qué raro, las cenizas estaban todas junto a la puerta”. El chico era nuevo y
había que explicarle cada cosa: “Sí, a veces pasa, por las corrientes de
convección o los inyectores tapados, ya sabes”.

Wayne A. Milford

 

SIN-PA

El monstruo entró en el bar a medianoche; le seguían doscientos kilos de cola. Se
apoyó en la barra ―que crujió sin romperse―, y con lengua reptiliana atrapó una
Coca-Cola, claro.
―¡Truequeando!
El infame gerundio salió del aparato adherido al pecho del embajador
centauriano, el cual acababa de desertar de las aburridas sesiones del Primer
Congreso Galáctico de Barcelona para refugiarse en la taberna del barbudo y
artrítico Evaristo.
―¡Puaj! ―continuó―. Por esto no doy nada. ¡Vaya pH!
Luego probó cerveza, vino y cava.
―Psche…, mejor ―dijo cauto, marrullero―. ¿Algo más fuerte? Nuestra
especie es muy re-re-resistente.
El viejo sonrió: a él no se la pegaba. Destapó, con gestos ceremoniosos, un
brandy. El extraterrestre cató el licor, lengüeteó veloz la botella y se la llevó sin
pagar. La huida fue patética: marchaba despacio como con disimulo, a pesar de su
aspecto y el zigzagueo delator.
Decepcionado, melancólico, Evaristo echó la persiana. Entonces notó al
agacharse que no le dolía nada. El desmayó ocurrió después, en el lavabo, cuando
reconoció al imberbe joven del espejo.

Por Hodor

 

TODAS LAS PRECAUCIONES SON POCAS

Coloco ambas manos sobre el reborde de la tapa del ataúd y, lo más
disimuladamente que puedo, tiro de ella con fuerza para comprobar que está
bien sellado. Luego, con la excusa de besar la cruz que adorna su parte
superior, pongo la oreja sobre la madera para cerciorarme de que ningún
sonido escapa de su interior. Me parece percibir cierta trepidación, pero tan
ligera que no creo que nadie más vaya a darse cuenta. Aún así, apremio al
sacerdote para que abrevie el responso y se lo lleven cuanto antes al
crematorio. A ver si la vamos a fastidiar en el último momento, con lo que me
ha costado meterlo ahí.

Mefisto

 

 

Vols contactar amb nosaltres?

Contactar